Taula rodona: “Del llibre a la pantalla” amb Agustín Díaz Yanes, Mikel Lejarza i Xavier Marcé

Una societat que no fomenta la diversitat desapareix culturalment

És un fet que el mercat de les adaptacions literàries per a televisió i cinema està en auge. Per això, el director Agustín Díaz Yanes, responsable de la versió cinematogrà- fica de la saga d’El Capitán Alatriste, d’Arturo Pérez-Reverte, creu que el 2030 “els joves hauran de bregar amb textos literaris”.

Preguntat per Toni Iturbe sobre la relació entre autor i director, Díaz Yanes afirma que “cada escriptor és un món. Ells viuen aïllats. El cinema és una activitat absolutament col·lectiva, que està plena de filtres”.

Diu que treballa sempre, en tota adaptació literària, amb tres retoladors; un de vermell per marcar el més important, un altre de verd per al menys interessant, i un altre de taronja per a l’anecdòtic. Això últim, de vegades, és el que funciona millor en pantalla.

“El sistema cinematogràfic espanyol està plagat de bogeries”, es lamenta. “Tenim una llengua comuna de 500 milions de persones i mai hem aconseguit aprofitar-ho”.

Mikel Lejarza, d’Atresmedia Cinema, respon amb una comparació aclaparant. Els 30 milions que cobra anualment Leo Messi és igual a tots els diners que hi ha per al cinema espanyol durant un any. Quina és la prioritat social? es pregunta.

Lejarza proposa als assistents una mena de decàleg per entendre com funcionen els dos llenguatges, l’audiovisual i el literari. “Les novel·les són paraules i el cinema és imatge en moviment”, “la novel·la es compon aproximadament de 200 a 300 pàgines, el guió de 100 (una pàgina per minut)”, “el cinema mostra, no s’explica. La primera imatge de la pel·lícula centra la trama, no s’estén. No hi ha temps per a la descripció detallada”, “la càmera són els ulls del públic. En la novel·la, és el lector”, i “el cinema es presenta sempre en tres actes, en la novel·la l’estructura pot canviar”. També ens diu que “al cinema s’imposen les trames, mentre que en les novel·les és la història, el com se senten els personatges”. “La novel·la funciona millor per a històries psicolò- giques, i final ambigu”. “El cinema és un mitjà per a directors, la televisió per a guionistes, i la novel·la per a escriptors”. I afegeix que “una novel·la descriu directament l’invisible, mentre que una pel·lícula és just al revés”, i conclou el llistat afirmant que “al cinema una acció diu més que mil paraules, els personatges es descriuen pel que fan, no pel que diuen”.

L’economista i gestor cultural Xavier Marcé creu que “l’etapa del demiürg de l’autor ha passat, i avui mana el distribuïdor”. El que estem vivint, sosté, és “un gran debat sobre les hegemonies culturals d’un país”.

Destaca una paradoxa existent, mentre “el món tendeix als grans oligopolis, a la concentració, es fomenta la diversitat des de les polítiques culturals”. “Una societat que no fomenta la diversitat desapareix culturalment. Però hem d’aportar qualitat, no únicament quantitat. No es tracta de gestionar simplement les singularitats”, afirma.

“En aquest país hi ha un potencial enorme si som capaços de posar en relació el sector editorial i l’audiovisual”, defensa Marcé.