Eduardo MendozaCrònica de la conferència del Eduardo Mendoza “Una vida amb editors”

Els primers editors que vaig conèixer tenien una mica d’artesans, bastant de murris, i molt de romàntics

 

“No hi ha lluita de classes entre editor i escriptor”, va afirmar Eduardo Mendoza, el flamant Premi Cervantes, durant la inauguració de la segona edició del fòrum Edita Barcelona, que arrencava oficialment al Saló de Cent de l’Ajuntament. L’autor de La ciutat dels prodigis va oferir un trajecte a través de la seva experiència personal amb el món del llibre, i va recordar que, malgrat la massificació turística, “Barcelona és una ciutat intensament literària”. Cal no oblidar, ens deia l’escriptor, que “El Quixot visita una editorial a Barcelona, i aquí Cervantes parla directament sobre l’edició apòcrifa de les seves aventures. Ja llavors existien problemes entre editors i escriptors”, bromejava. “El meu pare em deia que llegís els llibres dolents per aprendre el que no cal fer”, va dir Eduardo Mendoza, sempre amb un subtil sentit de la ironia, que el públic assistent va agrair durant la conferència. L’escriptor també va voler esfondrar alguns mites. “L’editor no és un empresari que guanya diners a costa del treball de l’escriptor”, i va afegir que “solament la labor dels editors ha fet que les grans obres de la literatura ens hagin arribat gairebé d’una forma miraculosa”. De nou, Mendoza acudia a l’experiència personal, i a l’anècdota, per il·lustrar com ha evolucionat el sector. Va recordar com n’era de difícil aconseguir un llibre prohibit durant el franquisme, i el plaer de llegir-ho malgrat totes les dificultats.

“Abans de ser escriptor, vaig conèixer editors que ara són mites. Tenien una mica d’artesans, bastant de murris, i molt de romàntics”, va explicar Eduardo Mendoza, qui no va voler oblidar-se de José Manuel Lara Hernández, qui el 1949 va fundar Planeta, i sobretot del seu fill, el seu amic José Manuel Lara Bosch, mort el 2015. Diu l’escriptor que encara recorda les paraules d’aquest poc abans de morir. No li va parlar de llegats ni de patrimonis. Simplement, fent balanç, li va reconèixer que estava content de la seva vida perquè havia tractat personalment escriptors que admirava.

Eduardo MendozaL’autor de La verdad sobre el caso Savolta també va voler agrair els anys d’amistat amb el seu “volgut, il·lustre i incombustible” Pere Gimferrer, present al Saló de Cent, i que sempre ha estat el seu editor a Seix Barral.

Mendoza també va apuntar alguna cosa que després es repetiria durant tot el fòrum, la distinció, tan estesa al món anglosaxó, entre l’editor i el publisher, entre amb qui un treballa el manuscrit i qui fa d’això, finalment, un llibre.

“La pirateria actua amb plena impunitat. L’escriptor està aïllat, i l’editor el protegeix”, segons l’escriptor.

Però el moment culminant de la conferència va arribar, com no podia ser d’una altra manera venint d’Eduardo Mendoza, quan l’escriptor va fer gala del seu inclassificable sentit de l’humor. Va explicar com, després de signar exemplars durant el seu primer Sant Jordi, va anar a sopar prop de les Rambles. L’ambient era convuls, i un policia va entrar en aquell lloc i va disparar una bola de goma. Algú de l’editorial es va interposar entre la bala i Mendoza, il·lustrant així quina és en realitat l’essència de la relació entre un autor i el seu editor. Una relació de cura i de respecte mutu. Més enllà dels flaixos i els focus.